Quadern

T1: CONTACTE DE LLENGÜES

1.1 Bilingüisme, diglòssia i substitució lingüística: repercussions en l'àmbit escolar.

LLENGUATGE

El llenguatge és la capacitat comunicativa dels éssers humans per a relacionar-se al seu context social a partir d'un codi que consta d'elements interns i externs. Els elements interns són aquells que conformen l'estructura lingüística com la fonètica, la fonologia o el lèxic entre altres. Aquesta estructura lingüística és la que estudia l'essència de la llengua. D'altra banda, els elements externsdel llenguatge són les relacions que hi ha entre la llengua i la societat, és a dir, l'ús lingüístic per a poder comunicar-nos.

LA SOCIOLINGÜÍSTICA

la sociolingüística és una disciplina que a més d'encarregar-se de l'estudi de les condicions d'existència d'una llengua, analitza l'ús lingüístic al seu context social i investiga les relacions entre dita llengua i el medi sociocultural on es practica. Tot açò tenint en compte totes les variables sociolingüístiques que puguen intervenir:

- Àmbit

- Territori

- Varietats lingüístiques

- Categoria

- Temes

- Context

- Intencions i manera

Per tant, la competència lingüística està fonamentada en el domini de tots els àmbits o registres.

MONOLINGÜISME

El monolingüisme és l'existència d'una sola comunitat lingüística dins d'un mateix estat. El monolingüisme individual té lloc quan una persona usa una sola llengua de manera habitual i el social es produeix quan en el context d'una determinada societat s'usa una sola llengua com a moneda de canvi lingüístic habitual.

El monolingüisme és una situació extranya i la norma general és el plurilingüisme, ja que existeixen més de 6000 llengües i 200 estats aproximadament.

LLENGUA MINORITÀRIA

És aquella amb un nombre reduït de parlants. a Europa es consideren llengües minoritàries el català, el suec, el danés, noruec, finlandés, lituà, èuscar, albanés...

LLENGUA MINORITZADA (castellà a Puerto Rico)

És aquella que pateix la interposició d'una altra llengua i està immersa en un procés de retrocés dels seus usos en la pròpia comunitat lingüística (àmbits formals). No existeix un paral·lelisme entre llengua minoritària i llengua minoritzada.

BILINGÜISME

Entenem per bilingüisme el cas més simple de plurilingüisme, o el què és el mateix, aquelles situacions en les què sols hi ha dues llengües en contacte. Es tracta d'un concepte polisèmic i s'ha entés per bilingüisme la capacitat d'un individu d'utilitzar dues o més llengües al mateix nivell, situació utòpica que no existeix a la realitat.

DIFERENTS CLASSES DE BILINGÜISME

- INDIVIDUAL

- TERRITORIAL

- SOCIAL

B. Individual: És la capacitat d'una persona per a emprar dues llengües, és la menor expressió de poliglotisme. Existeixen casos tan distints com:

- Segons el grau d'ús de la llengua: passiu si l'entén però no el parla i actiu si l'entén i també el parla.

- Segons el grau de domini de les llengües: simètric si totes les llengües es conèixden igual i asimètric si alguna es domina més que les altres.

- Segons la motivació psicològica: instrumental si l'aprenentatge es per motius laborals o econòmics (anglés)i integratiu si l'aprenentatge és per motiu integratiu (immigrants).

B. Social: Es tracta de situacions on el bilingüisme afecta col·lectius sencers que formen grups socials. S'usen dues llengües que alternen segons unes normes d'ús establertes. les situacions poden ser molt diverses depenent del factor que atenem. El bilingüisme social amaga una situació de desigualtat, ja que no es tracta d'un fet natural si tenim en compte que una societat només té la necessitat d'una llengua per a comunicar-se. Per tant, aquest tipus de bilingüisme no és més que una hipòtesi. És per aquesta situació que sociolingüistes com Aracil i Ninyoles han denunciat el que ells denominen mite del bilingüisme. Les societats bilingües ho són per que s'han vist abocades a ell. El discurs bilingüista se'ns presenta com un pretext per ocultar una evident situació de conflicte i un procés de substitució lingüística.

B. Territorial: És aquell que trobem a un espai determinat dividit en dues zones delimitades geogràficament que tenen cadascuna una llengua pròpia. Ex. Al País Valencià amb unes comarques castellanoparlants i unes altres catalanoparlants. Aquest bilingüisme és estudiat per la geografia lingüística i no per la sociolingüística.

Com hem pogut comprovar, el terme bilingüisme queda reduït a "situació en que s'usen dues llengües". Per això els sociolingüistes hen introduït altres conceptes més específics:

- diglòssia

- conflicte lingüístic

- procés de substitució

DIGLÒSSIA: Segons Ferguson (1959) és la situació en què coexisteixen dues varietats d'una mateixa llengua, partint de l'anàlisi de casos on existeix una varietat literària molt allunyada de la varietat oral, una llengua amb distints registres (Àrab formal molt allunyat del col·loquial). Es parla de distribució funcional d'aquestes dues varietats d'una llengua.

D'altra banda, Fishman (1971) plantaja aquesta designació per a aquella situació en què una llengua A ocupa els àmbits formals i l'altra B, els àmbits informals. Mitjançant aquesta concepció de la diglòssia Fishman descriu diferents situacions possibles tenint en compte els àmbits d'ús i la competència individual envers les dues llengües coexistents i així descriu les quatre situacions següents:

- situació de diglòssia i bilingüisme: Societatas en les què els seus membres són capaços d'expressar-se en dues llengües que exerceixen funcions distintes. Paraguai: Castellà A i guaraní B.

- situació de diglòssia sense bilingüisme: Societats on l'èlit dirigent introdueix una llengua com a distintiu de classe

- situació de bilingüisme sense diglòssia: Aquell que aprenen un segon idioma per pròpia voluntat.

- situació sense diglòssia i sense bilingüisme: Aquelles comunitats monolingües.

 Es deixá de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana per a passar a identificar-se com a diglòssia, encara que açò ha canviat, ja que el català és la llengua de prestigi en àmbits formals, encara que poser només a Catalunya.

1- La diglòssia establesix una estricta diferenciació entre varietats A (formals) i B (informals), però en la nostra comunitat lingüística observem que la llengua A (castellà) també ha passat a usar-se ampliament en àmbits informals.

2- La diglòssia es manifesta com una situació estable i entre nosaltres la situació és inestable i tendent a la substitució lingüística.

3- Molts consideren que l'arrel del problema es trobava en la falta de prestigi. Però si s'observa la situació de llengües prestigioses, com el castellà a Puesto Rico, s'arriba a la conclusió que tampoc és correcte aquest plantejament.

SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA: Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant un sistema en els diversos àmbits d'ús. És una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d'ús d'una altra pròpia d'un territori. Una vegada que una comunitat lingüística entra en aquesta situació, el desenllaç serà la desaparició de la llengua pròpia i la seua substitució per la forastera o la normalització. En el cas de substitució, el procés és el següent:

Una llengua d'una altra comunitat lingüística, per raons polítiques, hegemòniques, etc, entra a ocupar certs àmbits d'ús de la llengua pròpia.

1a. Etapa més llarga. Procés de bilingüització.Les classes altes, les poblacions més grans, els joves... són els primers en adoptar la segona llengua i aquesta comença a ocupar funcions formals en detriment de la pròpia.

2a. Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada i és suplantada per la llengua dominadora. És una fase molt ràpida i apareixen diversos problemes com l'autoodi (els que han canviat de llengua reneguen de la pròpia), mitificació del bilingüisme (falsa creença en la compatibilitat de les dues llengües), creació de prejudicis lingüístics que condicionen la predisposició a aprendre o utilitzar una llengua (prejudicis socials sense base científica com llengües superiors o inferiors, fàcils o difícils...) i bilingüisme unidireccional (la llengua dominant ha esdevingut en necessària i sufucuent i els parlants de la dominada es veuen necessitats d'aprendre la dominadora i els de la llengua dominant no tenen cap necessitat d'aprendre la dominada).

Per últim, quan el procés s'ha completat, tenim l'abandonament absolut de la llengua dominada i l'ús exclusiu de la llengua nova.

Un fenòmen paral·lel a la substitució lingüística, és el de la interposició o mediatització que es produeix quan la llengua dominant interfereix en les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Parlem de cultures satèl·lit:

- Els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua.

- Els immigrants aprenen la llengua dominant per a integrar-se i no la pròpia de la comunitat.

- Els prèstecs lèxics d'una tercera llengua s'adapten a través de la llengua dominant.

La interferència lingüística.

Canvis en l'estructura d'una llengua motivats per la influència d'una altra. En situacions de substitució lingüística la interferència l'exerceix la llengua dominant i pot arribar a desfigurar totalment la dominada.

- Interferència fònica

- Interferència lèxica o semàntica

- Interferència morfosintàctica

Weinreich (1953) va plantejar l'existència de factors socioculturals que actuaven com a estímul o fre de la interferència lingüística:

1. Prestigi o valor social de la llengua.

2. Grau de lleialtat lingüística dels parlants.

3. Dimensions del grup bilingüe i homogeneitat o diferenciació sociocultural.

NORMALITZACIÓ LINGÜÍSTICA

La normalització és un procés de resposta al conflicte lingüístic a més d'un procés de cohesió de la comunitat lingüística qeue pretén recuperar els àmbits d'ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia . Aquest procés implica el reconeixement del conflicte com a una situació que cal superar. Per a aconseguir la normalitat s'ha d'incidir als següents aspectes: augmentar el nombre de parlants, augmentar la freqüència d'ús, ocupar tots els àmbits d'ús i creació de normes favorables a la llengua dominada.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient que implica canvis culturals, polítics, socials i una actitud favorable cap a la llengua i va lligada a altres procesos modernitzadors de la societat. Aquest procés inclou dos aspectes inseparables:

1. La normativització (codificació de la llengua).

2. La intervenció sociopolítica, la política lingüística.

POLÍTICA LINGÜÍSTICA és l'activitat que desenvolupa un govern sobre l'ús de les llengües que pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Existeixen dos tipus d'accions dels poders públics sobre les llengües, bé siga per acció o per omissió:

- Liberalisme o no intervenció (es deixa que un procés de conflicte es desenvolupe).

- Dirigisme o intervenció (es publiquen lleis, decrets, etc, que poden servir per a mantenir l'hegemonia d'una llengua o pel contrari frenar el procés de substitució)

MODELS Hi ha dos tipus de models teòrics en les fòrmules legislatives de les polítiques lingüístiques:

- Principi de personalitat (permet que un individu dispose dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l'estat plurilingüe on es trobe)

- Principi de territorialtat (només concedeix els beneficis públics d'una llengua dins d'una zona ben delimitada d'un estat, però no en la seua totalitat terrirorial)

Exp:

- A Bèlgica o Suïssa impera el principi de territorialitat, és a dir, si un ciutadà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics.

- A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec i de finés tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

- A l'estat espanyol tenim un model mixt, ja que per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat i per a gallecs, bascs, valencians i catalans el de territorialitat. Així es perpetua el conflicte lingüístic, de manera que uns estan obligats a conèixer dues llengües i altres només una, l'oficial a tot l'estat.

T1.2 Història social: Panorama històric del conflicte de llengües al País Valencià

NAIXEMENT I EXPANSIÓ (S.VII al S.XIX)

1. Consciència de la nova llengua: Documents escrits i primeres denominacions.

2. L'expansió geogràfica del català:

- L'expansió mediterrània.

- L'expansió peninsular.

3. La cancelleria reial: La creació d'un model de prestigi.

4. La formació de la tradició literària catalana.

ETAPA D'ESPLENDOR S. XV

1. La plenitud de la producció literària:

- La valenciana prosa.

- La desoccitalització lírica.

2. La llengua en els àmbits no literaris.

3. Bases històriques de la castellanització: El canvi idiomàtic.

EL PROCÉS DE SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

DECADÈNCIA El terme Decadència fou encunyat per designar l'etapa del començament del procés de substitució lingüística en oposició al de Renaixença, període durant el qual la llengua recupera els usos cultes.

CAUSES POLÍTIQUES, SOCIALS I CULTURALS DE LA SUBSTITUCIÓ LINGÜÍSTICA

1ª meitat del s.XVI -----> Desmembrament polític, social i cultural dels països que formaven la corona d'Aragó. Pèrdua del poder polític.

L'expulsió del moriscos fa que València perda un terç de la població i siga repoblada per castellans. Les Editorials de Barcelona i València preferien editar en castellà perquè hi havia més demanda. El llatí considerava essent considerat llengua culta. Açò va provocar la pèrdua de la consciència lingüística i la desconfiança envers la pròpia llengua. I el castellà prenia l'ús públic, mentre que el català es reduïa a l'àmbit privat i entre classes populars.

En el cas del País Valencià, l'adopcció sense reticències del castellà fou flagrant. Van entrar molts castellanismes al lèxic. El català es va dialectalitzar molt més i apareguaren i aparegueren, per primera vegada, els noms de llengua mallorquina, llengua valenciana i llengua catalana.

En la guerra de successió a la corona d'Espanya (1704-14) els territoris de l'antiga corona d'Aragó prengueren partit a favor de l'Arxiduc Carles i lluitaren al costat de les potències aliades. Per això, després de la derrota, FelipV promulgà el Decret de Nova Planta, pel qual es perderen Menorca i Sardenya, i les institucions pròpies: el català va ser exclòs de la legislació i de l'Administració de justícia i municipal, de l'ensenyament i de la documentació notarial i de comerç.

Espanya esdevenia en un estat uniforme, amb un fort centralisme i els funcionaris castellans s'instal·laren a les terres catalanoparlants.

Els catalanoparlants d'aquesta època anaven interioritzant un comportament diglòssic segons el qual s'expressaven col·loquialment en català i empraven el castellà en situacions de prjecció pública. Aquesta pauta diglòssica arribarà a estar tan arrelada en els parlants que, al final del s.XiX i, fins i tot en el s.XX, obstaculitzarà el redreçament dels usos cultes de la llengua.

Amb tot, hi hagué erudits que estaven preocupats per la situació del català i en cantaven les excel·lències com a llengua. Van escriure estudis d'ortografia, diccionaris, edicions de clàssics... en català.

RENAIXENÇA (L'inici de la Renaixença se sol situar simbòlicament amb la publicació de l'Oda La Pàtria (1833) de Bonaventura Carles Aribau).

Coincidint amb els moviments del romanticisme i del nacionalisme a tot Europa, aparegué a Catalunya un moviment de recuperació de l'ús literari del català. Llengua i nació s'identificaven i s'exalçava el passat medieval i la cultura popular.

Així doncs, es passa de la diglòssia lingüística de la primera meitat del segle (castellà vida oficial i català vida privada) al desvetllament del catalanisme polític de la burgesia , i la presa de consciència que la llengua pròpia també pot ser culta.

En acabar el s.XIX la perspectiva literària i sociolingüística, pel que fa a la nostra llengua, havia canviat rotundament en comparació als segles anteriors:

- S'havia trencat amb el decadentisme dels segles anteriors.

- S'havia recuperat la literatura culta.

- S'havia iniciat l'elaboració de treballs lingüístics bàsics, necessaris per dur a terme el procés de normalització i la poetrior normativització del català.

Manuel Sanchis Guarner ha remarcat el fet que front al monolingüisme literari de la renaixença a Catalunya, al País Valencià ningú no posa en qüestió que la situació literària haja de ser bilingüe. L'arrelament del comportament diglòssic i el canvi lingüístic de les classes benestants valencianes impedia ací la reivindicació de l'ús exclusiu del català.

La institució dels jocs florals, restaurada el 1889, actuà de catalitzador dels escriptors d'aquella època. La participació d'escriptors de tot el domini lingüístic en els certamens de Barcelona, Mallorca i València afavorí la represa de la consciència de la pròpia identitat, que no sols afectava la llengua, sinó també altres manifestacions de cultura.

S.XX

- INICI DEL PROCÉS DE NORMATIVITZACIÓ

La consciència de normativitzar el català.

- LA NORMALITZACIÓ

Ús de la llengua a tots els àmbits d'ús.


T1.3 Normativització i normalització.

NORMALITZACIÓ És l'única possibilitat per posar fre a la substitució lingüística i es basa en:
- Voluntat política
- Normativització
- Estandarització
- Política lingüística


VOLUNTAT POLÍTICA Els governants han de protegir i resguardar el gran patrimomi cultural que és una llengua. Han de tenir voluntat per a defensar les llengües minoritzades que s'hi troben al seu territori. Però perquè una política tinga èxit, els parlants han de ser lleials a la llengua.
NORMATIVITZACIÓ Els filòlegs fan una normativa de la llengua i elaboren una gramàtica, un diccionari, regles ortogràfiques, etc. per tal de difondre-la als àmbits d'ús cultes.
ESTANDARITZACIÓ El registre estàndard fa possible la difusió de la llengua. Tots els parlants es veuen identificats.
POLÍTICA LINGÜÍSTICA Es crea una direcció de política lingüística que fa una planificació lingüística.
NORMATIVITZACIÓ A principis del s.XX es combinen una sèrie de factors que afavoreixen la culminació del procés de normativització. Pompeu Fabra hagué d'oposar-se a l'anarquia ortogràfica existent i amb els seu col·laboradors va redactar:
- 1913, Les Normes Ortogràfiques.
- 1918, La Gramàtica.
- 1919-28, Les Converses Filològiques.
Amb aquesta obra, la llengua es va dotar d'una normativa unificada tenint en compte el català antic i el modern, adoptant neologismes i llatinismes i depurant-la de barbarismes. Tota la societat adoptà les normes.
Normes ortogràfiques de 1913
Basades en criteris fonèticodialectals ( fer correspondre fonema amb grafia fixant-se en dialectes que mantenen els fonemes originals) i etimològics (Se segueix la solució ortogràfica adoptada pel llatí).
La tradició ortogràfica catalana ha estat influïda i barrejada amb la castelana, el que fa que després del s. XV resulte difícil demostrar quines són les grafies genuïnes.

LA MORFOLOGIA I EL LÈXIC Per tal d'evitar secessionismes innecessaris l'IEC admeté totes les variants morfològiques:
- Jo digui/ jo diga
- Jo parle/ jo parlo
- etc
En 1932 es publicà el Diccionari General de la Llengua Catalana. Havia finalitzat el procés de normativització i una vegada promulgades aquestes normes foren ràpidament acceptades per tots.


Amb l'autonomia valenciana, els requisits per a iniciar un procés de normalització estan en marxa: la voluntat dels governants, que tenen un talant democràtic, permet establir una política lingüística per protegir la llengua minoritzada i frenar el seu procés de desaparició difonent i consolidant la llengua estàndard i la normativa lingüística. El curs 1979/80 comença la introducció d'una nova assignatura, el valencià, que se sumava, com una assignatura més, al sistema educatiu no universitari. És així com s'assoleix un deute històric amb el poble valencià. Per a milers de xiquets i xiquetes significaria estudiar la seua llengua, en la varietat estàndard i culta, i per a molts xiquets i xiquetes la possibilitat d'aprendre la llengua del seu poble, dels seus avantpassats o dels seus pares, que l'havien abandonada per qüestions polítiques i socials.
Per a impulsar l'ús de la llengua a tota la societat, la llei marca uns objectius de regulació als àmbits lingüístics acadèmics, als mitjans de comunicació i a l'administració pública, a més de la demarcació lingüística dels pobles que predomina el valencià o el castellà, ja que la nostra comunitat és territorialment bilingüe per raons històriques.
L'ENSENYAMENT La introducció de l'ensenyament del valencià a les escoles té com a objectiu igualar el nivell de competència lingüística en valencià i castellà. En acabar l'ensenyança obligatòria, l'alumnat deu conèixer per igual, ambdues llengües. El camí que es contempla per a arribar a aquesta situació de domini de les dues llengües s'anomena educació bilingüe, i té tres vies o programes:
1. PEV (Programa d'ensenyament en valencià).
2. PIL (Programa d'immersió lingüística).
3. PIP (Programa d'incorporació progressiva).

'Normes del 32' 

Amb aquest nom es coneixen les normes que es van firmar el 1932 a Castelló de la Plana, un acord que certificava l'establiment d'uns criteris ortogràfics que pretenien unificar la dispersió que esdevenia d'uns temps enrera. Les normes van ser firmades per representants del món de la cultura i de la política valenciana de l'època i van suposar una aposta per la normativització de la llengua, com deia Enric Valor en el seu discurs d'investidura com a doctor honoris causa a la Universitat d'Alacant:

«La proclamació de les “Normes d'Ortografia Valenciana” l'any 1932 fou un fet importantíssim per al ressorgiment, afirmació i consolidació del tret més característic del nostre poble»

Normes del 32